El tió es un dels elements de la mitologia Catalana, Aragonesa i Occitània (al sud de Franca), i una tradició molt arrelada a Catalunya i Aragó (on es diu Tronca, Toza o Tizón).

Les primeres mencions del Tió en documents, cançons i històries parlades, daten el mitjans del segle XVIII. Però el experts apunten que es tracta d’una costum molt mes antiga, que ha evolucionat molt, però que pot tenir l’origen a les tradicions precristianes.

Es tracta d’una tradició amb segles d’història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d’hivern. Es un ritual d’origen rural que representa l’abundància. Un tronc vell i sec que regala de les seves entranyes, tots els dolços necessàries per celebrar el nadal. 

Amb el temps i la desaparició de les llars de foc, també ha anat desapareixen el costum de cremar-lo desprès de la cagada.

Malgrat les múltiples variants locals, la tradició consisteix en aconseguir un tros de soca o branca gruixuda, dies abans del dia de Nadal. Normalment, el 8 de desembre, dia de la Puríssima Concepció, es col·loca en algun racó de casa amb una manta, perquè no tingui fred i se l’alimenta diàriament fins el dia de que es fa cagar. Hi ha llars on el tió es simplement una peca de fusta, un tros de suro. La mida be donada pel tamany del regals que ha de cagar.

Tradicionalment, el tió mai no cagava objectes grossos (aquest ja els portaven el Reis) sinó, llaminadures, figuretes del pessebre i coses de menjar i beure per els àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc. Antigament, era costum que precidis la cerimònia el mes vell de la casa, que de vegades beneïa el Tió amb vi.

Durant els anys 50-70 la tradició del Tió va entrar en decadència, pero el Ferran Margarit, sobre l’any 1975 li va posar cara al Tió per primera vegada, en va prepara un quants i els va portar a la fira de Sta Llúcia de Barcelona i es van convertir en un autèntic èxit de ventes. Humanitzant-lo i d’alguna manera urbanitzant-lo, es com se n’ha aconseguit la supervivència.

En aquesta revitalització del Tió també hi ha estat fonamental la necessitat de crear una identitat festiva catalana. D’alguna manera es recupera com a signe d’identitat, es per això que el Tió porta barretina. També ha esta molt important el fet que sigui un dels pocs rituals nadalencs d’origen pagà que no s’ha cristianitzat. Això ha ajudat a tothom a sentir-se’l seu.

Avui en dia, el Tió, cofat amb una barretina i dibuixat amb una cara somrient, ens anuncia, tot reposat en un racó de casa, l’arribada del Nadal. 

Son moltes les escoles que per Nadal es dediquen a engreixar el Tió perquè acabi cagant alguna cosa i cada vegada s’han fet mes habituals les cagades col·lectives a les places de pobles i barris, sovint acompanyades d’un moviment solidari de recollida d’aliments.

A les cases, el Tió es fa cagar el 24 de desembre al vespre or el 25 abans del dinar familiar. Per fer-lo cagar, se’l colpeja per torns o tots plegats al ritme de la cançó, de la qual existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el Tió ja no caga mes o be fins que caga una arengada ben salada.

Un cop el Tió ha cagat tot el necessari per celebrar el Nadal, se’l posar a dormir a les fosques, fins l’any vivent.

Actualment el Tió s’ha convertit en el millor amic dels mes menuts de totes les cases Catalanes, i fins i tot s’han escrit contes que parlen d’ell.

By Beatriz Martinez